S’òmini biviat in su logu chi oi est de su comunu de Mara giai de su tempus de su enolìticu; custu si-ddu amostant beni is tumbas chi ant agatau in Cùcuru Craboni, chi no est aillargu meda de su centru de sa bidda, conca a nord. In sa necròpoli ant agatau arrestus de sa cultura de ‘Monte Claro’ chi ddi nant, de s’edadi de s’arràmini, e de Bunnànnaro, de s’edadi de su brunzu e finas testimonias de su tempus chi est bènniu apustis, cun is Pùnicus e is Romanus. Po finas sa tzivilidadi nuraxesa, in totu is fasis suas, at lassau arrastus, mancai oi nd’abarrit pagu cosa. Pagu cosa nd’abarrat de su Nuraxi Genna ‘e Mari (Torre delle Stelle), acanta de Cannesisa, chi est chentza de nuraxi; àterus nuraxis fiant is de Bedutzu, Sa Màrdini, Sirigraxu, anca ddoi fiat su forru de fundi puru. Spantosa sa tumba de is mannus de Murta stèrria ‘e pitzus.
Manna sa presèntzia fènicia puru e infatu cudda pùnica, comenti in totu su Campidanu. In su 1920, in Carroi, chi oi est aìnturu de sa bidda, ant agatau custus brocus scuadraus e àterus arrastus de unu tèmpiu pùnicu cun duas stàtuas de su deus Bes (II-I a.c.) chi ant allogau in su museu archiològicu natzionali de Casteddu. Àterus arrestixeddus pùnicus ddus ant agataus faci a Arriu Su Stàini, Serigraxu, Cùcuru Crobu e Cùcuru Craboni. Po cunfirmai s’òrigini pùnica de su logu, Spano pensàt ca is nòminis Mara e Calagonis ndi fessint benius de is fueddus semìticus Hamara, pauli est a nai o stàini de àcua salia, e Chalaca, est a nai logu de terra bona. De pagu perou ndi ant bogau a pillu un’àtera idea chi narat ca su fueddu mara ndi benit de Magar, semìticu custu puru, chi bolit nai gruta, giai ca ddoi funt is tumbas ‘a camera’ de Cùcuru Craboni.
Comenti in totu sa terra chi fait a traballai in Sardìnnia, is Pùnicus iant impostu a dda preni a lori, chi de insandus est una cosa tìpica de s’economia isulana. Sa Sardìnnia fut unu logu de trigu, pretziau meda, ca furniat a is tzitadis de is dominadoris, chi iant cuncordau su sartu po chi su trigu e s’òrgiu no ddis amanchessint mai. Po Mara puru fut diaici, e custu cuncòrdiu de su sartu in is biddixeddas, anca ddoi biviant is colonus e is messajus acapiaus a sa terra chi depiant traballai, iat sighiu po finsas cun is romanus e in su mediuevu.
Sa presèntzia de is Romanus est provada de unu muntoni de arrestus chi ant agatau, prus de totu in d-unas cantu necròpolis: una muneda de su tempus de is Filipus (244-49 d.c.) chi ant agatau in su sartu, paricis strexixeddus e una fìbia pretziada. Un’acodeddu de scrita de su de III o de IV sèculus apustis de Gesugristu, de candu iant arrangiau is termas ‘Rufiane’, portat una scrita, a parti ‘e palas, chi chistionat de custu Johannes Presb (Giuanni Presbìteru).
Custas testimonias s’amostant su grandu interessu romanu po custas terras fèrtilis, po depi permiti a Roma de incungiai totu su chi donat sa terra. Su sartu dd’iant pratziu in ‘latifundus’ anca ddoi traballànt is messajus chi biviant in biddixeddas de pagu genti in su sartu etotu. In su latifundu ddoi fut sa grandu domu de is meris, sa ‘villa padronali’, cun is magasinus e is termas.
In su sartu de Mara e de is biddas de acanta depiat essi de importu finas s’arregorta de is mineralis, giai ca in sa chi est oi sa 125, faci a su chilometru 25, in su caminu chi nci torràt a Terranoa (Òlbia) passendi-nci de Sarcapos, ddoi fut su centru romanu de Ferraria, innui pinnigànt e scerànt su minerali po is portus e po is prus arrugas de importu.
In is primus sèculus de sa ‘era volgari’ s’est spainau in Sardìnnia su cristianesimu, prus de totu in is pranus colonizaus. Asuta de s’urrei vàndalu Trasamondo, in su 496 d.c., nd’iant betiu a custus obispus de su Nord de Àfrica; a is partis de Caralis, su cristianesimu fut giai intrau beni. Sa crèsia fiat giai cuncordada comenti si spetat e difatis in custu tempus duus papas de Roma fiant sardus, Ilàrio (461-468) e Sìmmaco (498-514) e nci iat monastèrius in paricis logus de eremitanus e finas àterus logus de cultu in Campidanu.
Apustis de sa conchista de is Vàndulus (533 d.c.), sa Sardìnnia at fatu parti a s’Imperu Romanu de Orienti. Is Bizantinus nd’iant betiu su cultu de paricis santus orientalis e custu ddu podeus biri finsas in su logu nostu etotu: Santu Gregori e Santu Basili (centrus a pagu tretu de sa bidda, conca a est) chi depiant essi logus po is eremitanus e chi ant mandau a innantis su cultu. In su sartu de bidda ddoi funt ancora nòminis de logu chi s’arregordant is cultus orientalis, che a Santu Sesulu, Santu Stèvini e Santu Giorgi. In custus sartus ddoi funt arrestus de logus cresiàsticus.
Custa fasi stòrica de importu dda podeus biri beni de su materiali bèciu chi ant torrau a imperai po sa crèsia noa de sa ‘Beata Vergine Assunta’ e finas po sa crèsia de ‘Nostra Signora d’Itria’. In sa parròchia funt de s’ùrtimu tempus de is bizantinus, duas barandìllias cun figuras de matas e de animalis beni fatas meda (unu lioni mascu e unu lioni fèmina) e una colunna posta aìnturu de crèsia. A parti de foras, in mesu de is murus a manu dereta, ddoi est unu ‘bassorilievo’ mesu spaciau, anca ddoi est sa figura de un’òmini a tùnica, cun d-una dòpia scrita romana e unu pilastreddu piticheddu, totu traballau e imbelliu cun arrosas, chi ndi benit forsis de un’artari, giai oguali a un’àteru acodeddu de pilastrinu allogau in d-una domu privada acanta de sa parrochiali. Po ndi pesai sa crèsia de ‘Nostra Signora d’Itria’ ant torrau a imperai paricis colunnas e trancafilus (capitellus) bècius. Impari a custus materialis tocat a nci aciungi finas àtera cosa chi oindii s’est pèrdia, una scrita a sa moda arega ingiriada de scenas de cassa a su cerbu e a sirboni e de una gruxi. Nant chi siant de sa basìlica de Santu Stèvini, in sa bidda bècia de Calagonis, anca ddoi est ancora su nòmini de logu Santu Stèvini, una centena de metrus a sud-est de sa bidda de oi. In Santu Stèvini, est a nai in sa chi fiat Calagonis, de pagu nd’est bessia a pillu una tumba ‘ipogèica’ medievali.
Comenti est acabau su tempus de is Bizantinus in Sardìnnia, a s’acabu de su de X sèculus apustis de Gesugristu, est nàsciu s’arrènniu de is giugis connotu comenti a Càlari o Plùminos. Su sartu de sa chi est oi Mara fiat in s’aministratzioni, chi ddi narànt ‘curadoria’, de su Campidanu.
Is pagus documentus chi teneus de su tempus de is giuigaus, si nant ca in su logu nostu nci iat unas cantu biddixeddas (de dexi domus prus o mancu, is prus mannas) chi fiant: Calagonis, Coròngiu, Geremeas, Mara, Massàrgia, Misa o Nisa, Nuxedda, Santu Pedru, Santa Maria de Paradisu, Sici, Sirigàrgiu.
Is urreis de s’arrènniu de Càlari iant circau a s’òrdini benedetinu de is Vitorinus de Marsìllia faendi-ddis donatzionis de crèsias, terras e serbidoris, agiudaus finsas de is papas romanus, chi ndi boliant torrai a sa Sardìnnia in su giru de sa crèsia romana, e finas de is repùbricas marineras de Pisa e Genova cun is seus (catedralis) insoru. Custus sceberus fiant beni fatus diaderus, poita ca is vitorinus iant agiudau a torrai in trassa sa messarìtzia e is pisanus iant favorèssiu sa benda de is produtus de is messajus e de is pastoris.
Mara puru ndi iat tentu proi de custus traballus, is Vitorinus teniant finsas de printzìpiu de su de XIV sèculus paricis possidimentus in is biddas de Mara, Calagonis e Sici; po nai, in Mara nci teniant is domèstias (domus colònicas) de Santu Lusciori e Silli, in Calagonis sa domèstia de Safa e in Sici s’ortu de Sabuina.
Sa bidda de Mara, chi fut intra is prus populosas de totu sa curadoria, fut in su chi est oi su centru stòricu, intra sa parròchia e sa crèsia de Nostra Signora d’Itria. Custas fiant is crèsias suas impari a Santu Lusciori, chi oi no s’agatat prus e chi est nomenada in d-una donatzioni de su 1 de abrili de su 1119. Faci a su 1190-1206 iant stabilèssiu is trèminis intra is terras de Mara e is de is mòngius vitorinus de Sìnnia.
Acabau s’arrènniu giuigali de Casteddu, in su 1258, finas sa bidda de Mara nci-dda iat acabada in is domìnius de Pisa. Faci a sa metadi de su de XIII sèculus e su printzìpiu de su de XIV sa bidda de Mara (chi insandus si naràt ‘villa’) iat incumentzau a si preni beni-beni e pròpiu po custa arrexoni, in su de XIII sèculus, ndi iant pesau duas crèsias noas: ‘Beata Vergine Assunta’, sa parròchia chi ddi nant oi, e Nostra Signora d’Itria. Faci a su 1320-22 in bidda nci iat giai 2000 personis. In su 1349-50 nci iat 510 òminis, est a nai ca nci iat prus de 2000 bividoris.
Sa bidda de Calagonis prus o mancu fiat tra Santu Stèvini e Santu Sesulu, anca ddoi iat duas crèsias de su tempus de is bizantinus. Is orìginis perou funt prus antigas meda. Po su nòmini de su logu nant chi ndi bengat de su fenìciu Chalaca (logu fèrtili) e difatis ant agatau paricis arrestus de is fenìcius anca ddoi fiat Calagonis. Chentza de duda peruna su tempus mellus po sa bidda est stètiu cun is bizantinus; de custu tempus s’at abarrau paricis arrestus chi ant finas torrau a imperai pensendi-ndi sa crèsia gòticu-aragonesa de sa parròchia de Mara e sa crèsia de Vìrgini de Ìtria.
Sa bidda de Calagoni Campitani est arregordada po sa primu borta in d-unu documentu de su 6 de donniasantu de su 1215 anca ddoi est unu testimòngiu chi ddi narànt Petru de Serra Calagonesu, acumpangiau de su fradi Gunnari. In sa conta chi iat fatu Pisa in su 1320, nci iat 150 famìllias e 600 bividoris. E est nomonada finsas in is Relationes Decimarum: in su 1341 Nicholao de Podio rectore de Talagonas, iat pagau is dèximas a su missu de su Papa.
Cun sa conchista de is cadalanus e sa nascimenta de s’arrènniu de Sardìnnia, aìnturu de sa corona de Aragona (su 19 de làmpadas de su 1324) finas is biddas de Mara e de Calagonis nci fiant acabadas in su stadu nou e ddas iant infeudadas. Is arrapresentantis de sa bidda de Calagonis Marco de Heso, Pietro de Hemana, Iohannes Murro, Marquo Acso, Perdus Pupusa, iant fatu parti a sa sètzida de su primu parlamentu de s’arrènniu de Sardìnnia (1355).
Sa grandu crisi econòmica, po mori de s’atropèlliu de is gherras de conchista e de sa tropu cosa de pagai a is feudatàrius spanniolus, iat fatu lassai sa vida de su sartu e finas is biddas. In logu nostu fut abarrada sceti sa bidda de Mara, chi iant donau po fèudu a is Oulamar, cunforma a sa moda de su More Italiae. A Mara ndi fiant aproillaus is de Calagonis puru, chi iant sbendonau sa bidda insoru giai innantis de su 1436. Iant apoderau perou s’identidadi de cussus e su nòmini, chi agoa nci iant aciuntu a su de Mara, chi fiat bènniu a essi Mara de Calagonis incurtzau in Maracalagonis, e finas su santu patronu, Santu Stèvini. Finsas is biddixeddas de Coròngiu, Geremeas, Massàrgia, Misa, Nuxedda, Santu Pedru, Santa Maria de Paradisu, Sici, Sirigàrgiu, ddas iant sbendonadas.
In su 1362 is Oulamar iant bèndiu su fèudu cosa insoru po 5500 fiorinus a is Carros, is feudatàrius de Cirra, chi nci iant postu a Mara e a Calagonis in sa baronia de Santu Miali. In su 1416 iant fatu un’acòrdiu intra su meri e is vassallus po arregulai su poderi de su meri etotu. In su 1511 candu si fut morta s’ùrtima de is Carros, totu su marchesau, cun Mara e Calagonis puru, nci fut passau a is Cantelles.
In sa primu metadi de su 1500 fiant nàscius in sa bidda de Mara, Giuanni e Andria Sanna, obispus de Abas e de Tàtari e incuisidoris de s’arrènniu de Sardìnnia. In su 1581 fiat nàsciu su para Salvador Vidal, est a nai Giuanni Andria Còntini, chi si fiat mortu in su 1647. Cussu annu etotu is Cantelles iant bèndiu sa bidda, impari cun Brucei e Sìnnia, a su mercanti Benedetto Nater, chi in su 1653 dd’iat torrada a bendi a Agostino Martin. In s’interis sa genti de sa bidda iat smenguau meda po mori de sa pesta de su 1652-55. Apustis de una chistioni manna meda, sa bidda nci fiat torrada a su marchesau de Cirra in su 1718, aprimu cun Francesco Borgia duca de Gandia e apustis cun is Català in su 1726, infatu de nci ai postu totu sa cosa in giustìtzia. A s’acabada in su 1805 nci fiat passada a is Osorio de la Cueva, chi si dd’iant comporada su 14 de mesi de idas de su 1839.
Su decretu de s’urrei n. 1195 de su 20 de maju de su 1928 iat serrau su comunu de Mara, e su de Sètimu puru, e nci-ddu iat postu impari a su de Sìnnia. Su comunu dd’iant torrau a aberri cun su decretu de lei ‘luogotenenziale’ n. 121 de su 24 de gennàrgiu de su 1946.
SALVATORE VIDAL
Giuanni Andria Còntini (1620-1690) est su nòmini beru de custu para franciscanu de Mara. At scritu in sardu, latinu, spanniolu e italianu e at viagiau meda in is guventus de s’òrdini suu in Spànnia e in Itàlia. Fut un’espertu de lìnguas orientalis e un’òmini de cultura tra is prus mannus de is tempus suus. In mesu de is òperas de issu arregordaus: "Madriperla serafica della vita e miracoli del B. Salvatore de Horta", "Clipeus aureus excellentiae callaritane" e "Urania sulcitana", scrita in sardu po defensai sa lìngua sarda etotu.
Giai totu is òperas suas si-ddas ant pubricadas in Continenti ma s’interessu suu po su sardu s’amostat ca in Sardìnnia nci iat movimentus culturalis chi fiant contras a sa spanniolizatzioni de is classis dirigentis sardas e poniant sa chistioni de is abisòngius verdaderus de s’ìsula.
Iat tentu custa grandu abètia cun Francesco Angelo De Vico (Tàtari 1580-Madrid 1648), chi fut autori de òperas stòricas e de manualis de diritu, chi perou, po Vidal, teniant una bisioni de sa stòria e de s’arreliadi sotziali de s’ìsula tropu ‘de campanili’. De custa abètia ndi fut nàsciu unu scontròriu malu cun certus e pubricatzionis po si depi arrespundi apari. Una chistioni chi no fiat sceti culturali ma de òminis puru. Famada sa bessida de De Vico chi iat scritu ca is òperas de Vidal fiant prena de ‘camaleontismo’. A custa bessida, mancu a ddu nai, dd’iat torrau a arrespundi Vidal etotu.
Furriau in sardu de su Portalitu de sa Lìngua Sarda de Mara (Ivo Murgia)
